29 de jul. 2015

La Imaginación del Futuro

LA IMAGINACIÓN DEL FUTURO
(al Teatre Lliure de Montjuic)



Això s'acaba —parlo del Grec, no pas del món—. Avui penúltim dia a la Puigserver del Lliure amb aquesta obra de La Re-Sentida, una companyia Xilena especialitzada, pel que sembla, en humor, crueltat, sarcasme i irreverència; vaja, bona canalla, que amb La Imaginación del Futuro han muntat un espectacle que no deixa a ningú indiferent. La Re Sentida ha estat invitada a la Schaubühne de Berlín i al Festival d'Avinyó; poca conya.
L'obra comença amb un grup de ministres i assessors del segle XXI que es trasllada al 1973 per ajudar al govern de Salvador Allende i mostrar-li que els seus objectius socialistes no prosperaran en el futur. En plena crisi, li preparen al mandatari un discurs que ha de gravar per a la TV. Els espectadors de seguida ens adonem que allò va com el cul, que tots tenen idees diferents i tothom vol tenir raó mentre el pobre Allende se'ls adorm a causa de la fatiga que li provoquen els esdeveniments. L'únic de tots que va a fer la seva feina sense dir res és l'empleat de moure la tramoia, l'atrezzo, vestit amb un guardapols i amb cara de ximpanzé; treballa però no parla.
Aprofitant que el mandatari fa la migdiada, els assessors trenquen la ficció i aprofiten per fer una mica de didàctica. Treuen a un nen d'una caixa advertint que és un nen real, o sigui un "nen pobre" que vol estudiar i ser metge. Aleshores en una escena brutal els actors posen 20€ cada un a un fons comú per pagar-li els estudis i a més fan una col·lecta entre el públic. Quan un espectador de la fila 1 —real, seia a dues butaques de la meva— diu que no te diners, la noia que fa la recaptació demana que s'aturi la música, s'encenguin els llums i li recrimina públicament la seva garraperia. L'intenta convèncer despullant-se de cos, oferint fer-li una palla cubana —posant-se el micròfon entre els pits en una imatge molt gràfica de l'oferiment— i fins i tot fer-li una fel·lació, moment en que els seus companys se l'emporten abans que perpetri l'acte. Tot fet a gran velocitat i amb un respecte lloable envers l'innocent espectador. Aquesta escena és només una mostra del que són capaços aquest col·lectiu sudamericà.
Perquè aquesta companyia funciona com un col·lectiu i les dramatúrgies estan fetes entre tots. Escenes com les que he descrit n'hi ha una pila, la de la cocaïna, la de la platja,la de la bala perduda... És un espectacle desmarxat, però de categoria. Com diu el programa de mà "una ficció lliure i insolent sobre uns fets que van marcar la història de Xile". No m'estranya que allà on vagi fereixi sensibilitats. Avui uns quants espectadors no ho han aguantat i has sortit abans d'hora. M'encanta quan hi ha gent que abandona; això vol dir que l'espectacle va fort. Avui la pregunta era: "hi haurà alguna manera d'evitar que Xile travessi els disset anys de tortura, repressió i foscor que va viure sota el règim militar?"
La sala Fabià Puigserver a mitja entrada, però el públic assistent hem aplaudit amb ganes; bé, part del públic, ja que també hi havia els que ho han fet per compromís. Per cert, m'oblidava de dir que les actuacions han sigut molt bones, ben dirigides per Marco Layera que els ha permès estripar molt, però sense que s'acabés d'escagassar tot, allò que en diuen el límit. Bon pre acomiadament de Grec. Demà encara em queda Mercat de les Flors, i després carpe diem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada